Artículos - Indústrias y comercios

CAN NOCAIRE

Revista de Banyoles
núm.952, febrer 2013, pp.36-37

Fins a la darrera dècada del segle passat, hi havia a l'actual carrer de Girona, a l'alçada de la cruïlla amb el carrer de Torres i Bages, dues cases pairals que per si soles ja tenien la seva pròpia història, em refereixo a Can Masgrau i Can Nocaire. Aquestes cases, a partir de la segona meitat del segle XIX, i arrel del casament d'un Masgrau, amb una Cordomí, la família propietària de Can Nocaire, es van convertir amb el pas dels anys, en un sols conjunt; tots ells, això sí, amb un tret comú: l'aprofitament de les aigües del rec que passava per aquesta propietat, el rec Major, per tal d'obtenir-ne l'energia necessària per moure els diferents molins: un trull i dos molins, un de paper i l'altre d'escorça.

Aquesta zona que compren les dues cases esmentades, està situada al centre de l'espai delimitat d'una banda pels carrers de la Muralla i el del Blanquers, i d'altra banda pels carrer Girona i el dels Estricadors; i està travessada longitudinalment pel rec Major. Això va comportar, de la mateixa manera que va passar en molts altres indrets propers al recs, i més en concret als seus saltants d'aigua, que al llarg del anys hagin estat diverses les famílies que han instal·lat els seus molins prop d'ells per tal d'aprofitar-ne la seva força motriu.

És en aquest espai de terreny, on els Peraseca hi tenien diferents molins, i en concret en una zona on anys més tard s'hi bastí la casa coneguda com a Can Nocaire, on l'any 1685 en Llorenç Ferrer explotava un molí de pólvora. Serà el mateix salt d'aigua on anys més tard els Cordomí hi tenien un trull d'oli.

Centrant-nos en Can Nocaire, es pot dir que aquest mas que s'aixecava en l'espai que avui en dia ocupa la continuació del carrer de l'Abat Bonitus, un cop traspassat el carrer de Girona, possiblement es deuria construir en el segle XVIII. I tot i que no hi han dades suficients per assegurar-ho plenament, si que se sap que l'any 1750, en el llibre de pagament de contribucions industrials, ja surt un tal Josep Cordomí però sense situar el lloc exacte de la seva indústria ni en què consistia. Tanmateix, l'any següent ja s'especifica que aquesta consistia en un "molino de paño" i el 1758 com a "molí o noch". Pocs anys després, el 1767, amb en Josep Cordomí, se'l reconeix per l'ofici de nocaire, i l'any 1769 diu que paga "per lo molí, terres y el matxo". Per últim, el 15 d'agost de 1777, en una "Relacion que haze el Ayuntamiento de la Villa de Bañolas, Corregimiento de Gerona, de las Fabricas que existen en dicha Villa y en sutermino oy dia de la fecha" esmenta un batan propietat d'en Josep Cordomí, el mateix Cordomí que dos anys més tard, en un mapa de 1779, se'l nomena com a propietari d'un molí batà, que abans havia estat una antic molí de pólvora, i que, possiblement, seria el d'en Llorenç Ferrer. I ja en el segle XIX, en un mapa de recs de l'any 1832, ja se l'esmentarà com a Noch d'en Cordomí.

Aquí caldria fer un parèntesi per tal d'intentar fer-nos una idea del mapa de situació d'aquesta família, que amb el pas dels anys ja eren coneguts per l'ofici de nocaires, una paraula, derivada de la de noc, que acabarà donant nom a la casa. En Josep Cordomí, teixidor, va rebre l'àlies de "Nocaire". El seu fill, Josep Cordomí Bartra, paraire, també era conegut per aquest sobrenom, doncs exercia aquest ofici l'any 1767, el mateix que passava amb el seu fill Josep Cordomí Boixader, i que es refereix tant al nom que reben les basses, o dipòsits, on eren remullades les pells, com a les dues grans maces que batien les teles, en els molins drapers, ja que no hem d'oblidar que els molins o batans, a més de produir matèries per a la indústria de l'adob de pells, es dedicaven també a la fabricació de paper, utilitzant draps vells com a matèria prima, i d'aquí que rebessin també el nom de molins drapers, fent servir l'energia hidràulica aconseguida gràcies a la força de les aigües dels recs, per moure unes grans pales, anomenades batans, que picaven, trencaven i endurien els draps, donant-los consistència.

I aquí és on es planteja un dels principals dubtes d'aquest mas. Se li deia Can Nocaire, per tenir-hi un noc, o bé perquè el seus estadants eren nocaires d'ofici? Segurament, en aquestes terres els del mas Peraseca explotaven diversos salts d'aigua, i no seria descabellat suposar que en elles hi haguessin dos molins explotats pels Cordomí. Un, situat a Can Nocaire, però que era un trull d'oli, tal i com l'hem conegut ja a finals del segle XIX i l'altre, situat més amunt, que fos un molí batà, el mateix que anys més tard, en època dels Masgrau, era de paper i que en un pas entremig podria haver estat draper. Recordem que hi ha un Cordomí, que era teixidor d'ofici i rebia el sobrenom de nocaire, amb la qual cosa ens pot donar a entendre que exercia aquest ofici en el noc que hi havia en aquestes terres, però no específicament a tocar de la casa. I per recolzar part d'aquesta suposició, sabem que l'any 1837, un fill d'en Josep Cordomí Boixader, en Josep Cordomí Soler, va arrendar una filatura propietat de Joan Malagelada, canviant l'activitat tèxtil, i instal·lant-hi un molí paperer d'estrassa d'una sola tina, tot i que no varen abandonar del tot l'activitat tèxtil doncs el 1850 els habitants de Can Nocaire encara tenien per ofici el de paraire. I en les contribucions industrials de 1861 consta que els Cordomí tenien un molí paperer al carrer de Girona, una fàbrica de llana, i a l'anomenat Terme número 1, al mas familiar, conegut com Can Nocaire, un trull d'oli.

És a dir, que a Can Nocaire hi havia el trull i una mica més amunt, on hi havia hagut un noc, el negoci paperer. Va ser aquest mas, el de Can Nocaire, el que, a finals dels anys seixanta del segle XIX va heretar, juntament amb altres negocis familiars un fill d'en Cordomí Soler, en Miquel Cordomi Giralt. Anys més tard, el trull d'oli, l'heretarà el seu nebot, en Salvador Magrau Cordomí, fill d'una germana d'en Miquel, la Maria Teresa, que l'any 1850 s'havia casat amb en Jacint Masgrau Teixidor, un matrimoni que comportà com hem dit al començament d'aquest article que a la llarga s'unissin, en una mateixa família, els diferents molins dels Magrau i dels Cordomí, i que donarà peu a un proper article que parli d'aquesta altra nissaga: els Masgrau.

I pel que fa a l'edifici de Can Nocaire, el 1993 un grup de joves varen ocupar l'edifici i el varen convertir en l'Ateneu Alternatiu, però l'any 1996 l'Ajuntament de Banyoles va comprar l'edifici i l'estiu del mateix any foren desallotjats. El 21 d'agost del mateix any va ser enderrocat l'edifici, primer pel mal estat en que es trobava i segon per poder dur a terme el projecte d'urbanització de la zona de Ca l'Ametller.