Artículos - Salidas y viajes

RECORREGUT PER LA VALL DE SANT MIQUEL DE CAMPMAJOR

Golany
núm.26, 2n semestre 2009. pp.20-21

Articulo escrito conjuntamente con Miquel Campos

Coincidint amb l'any Darwin, i com si voléssim emular amb aquells excursionistes-científics del segle XIX, l'associació naturalista Limnos i el Consorci de l'Estany van organitzar, el dia 8 de febrer, una visita als estanyols i bullidors de Sant Miquel de Campmajor, com a acta de cloenda de la celebració del "Dia mundial de les zones humides". A les 10 del matí, davant l'hostal de Sant Miquel, es van reunir un grup de 145 persones amb moltes ganes de gaudir d'una matinal que s'esperava espectacular.

El motiu de la sortida era conèixer una bona part dels estanyols i bullidors que sortien recollits en la publicació titulada "Zona lacustre de Banyoles (estanys, estanyols i llacunes)" que van redactar els autors d'aquest article i que es va editar en forma de separata de la revista de Consell Comarcal del Pla de l'Estany (número 60).

Així doncs, a l'hora prevista i sota la batuta d'un guia d'excepció, en Josep Fort, alcalde de Sant Miquel, es posava en marxa l'excursió tot fent camí cap al primer dels estanyols: el de la Coromina. Desprès de caminar una estona per la carretera que duu a Falgons, ens vàrem desviar a la dreta pel trencant que porta als tres estanyols Negre. Tot just arribar a les envistes d'ells, vàrem agafar un corriol, cap a la dreta, per anar a parar, després de creuar el rec de Can Sagnari, a sota el mas de Can Coromina i al mateix costat de l'estanyol d'aquest nom. Aquest estanyol, de forma circular - d'uns 80 m de diàmetre - i que no te aportacions visibles d'aigua, és el més gran de tots els de Sant Miquel i segons diuen els habitants de la Vall es va formar a les darreries del segle XIX.

Deixant aquest estany per la banda dreta, ens dirigim al de les Saules, més al nord. Un estanyol d'uns 12 m de diàmetre, rodejat d'arbres i que tot i que es de formació més recent que l'anterior, l'any 1982, coincidint amb la formació d'un nou enfonsament a l'estanyol de Camós, engoli un gran arbre que hi havia a tocar.

I encara dins aquest mateix prat, una mica més al nord, vam poder veure la Bassa de Can Boada, que rep aquest nom pel fet que, a diferència dels altres estanyols de la Vall que estan enclotats i son més o menys circulars, aquest té el nivell de les seves aigües a tocar del terreny donant-li una aparença d'una gran bassa. Com a curiositat cal esmentar, que a primer terme, es podia observar una gran àrea embassada que marcava un futur enfonsament, tal i com ens indicava en Pere Sabater de Can Coromina.

Retornant sobre les nostres passes, i en arribar a l'estanyol de la Coromina vam aprofitar per fer una parada i donar unes petites explicacions, a la vegada que donàvem les gràcies amb en Pere Sabater, propietari d'aquest mas, que a banda d'haver-nos acompanyat en la visita d'aquests tres estanyols, també va mantenir les vaques que pasturaven aquests prats tancades i així no corre cap perill ningú de nosaltres.

Desfent una part del camí, travessem una altra vegada el rec de Can Sagnari, fins arribar als tres estanyols Negre. El primer d'ells d'aigües molt fosques, permanents i sense cap surgència. El segon, de formació molt recent (no fa una trentena d'anys), que tot i estar perfectament delimitat, en aquesta ocasió el podem veure formant un de sol amb l'anterior, adonant-nos també d'una important esllavissada als marges. El darrer d'ells, mes petit que el primer, té poca profunditat i tampoc te cap tipus de surgència.

Des d'aquests estanyols i rodejant per la banda sud-est els camps veïns, anem a parar a la riera de Sant Miquel, a la que accedim baixant per un dret marge. Un cop a la llera, podem veure al costat oposat, una paret vertical de roques margoses amb una discontinuïtat en el terreny de roca més blanquinosa; una observació del guia que a més ens comenta que l'aigua de la riera hi desapareix en aquest punt "essent tragada per la terra". Seguim la riera amunt uns cinquanta metres, la travessem i ens enfilem pel marge anant a sortir a un camí que ens duu fins l'extrem d'un camp. En aquest camp es pot observar una esquerda important al terreny, de més d'un metre de gruix i de fondo variable, però d'uns quants metres de llarg. El guia ens explica que es va produir ara fa uns anys i que coincideix amb la formació d'un dels enfonsaments de l'estanyol del Camós.

Deixant enrere aquesta zona, seguim pel sender marcat. Una mica més avall, a uns 500 m al sud de Can Planaferrana, arribem a l'estanyol del Camós, que es va tornar a formar el 1982 en el mateix lloc on a finals del segle XIX ja s'havien produït dos enfonsaments.

Seguint de nou el camí, a ma dreta trobarem tot un seguit de forats que no son mes que zones surgents d'aigua. Una mica mes avall trobem un altra estanyol, el del Racó, que es forma per brolladors importants, tal i com podem observar (en èpoques de sequera, quan l'estanyol és buit, són visibles els forats per on neix l'aigua). Aquest estanyol desaigua per un rec que va a parar a un altra curs d'aigua que a la seva vegada porta la d'un altre estanyol, el de la Balca. Estanyol més proper a Can Planaferrana, de poca fondària i molt poc surgent. Un cop vist l'estanyol de la Balca tornem enrere fins el del Racó, on anem a buscar i resseguir el rec de sortida, que ens durà fins al camp d'en Barraca, on ens apareix un nou estanyol format el 1980 al mig del conrreu: l'estanyol d'en Barraca.

Ara ja només ens queda seguir per un corriol que va a parar al camí que porta a Can Planaferrana i d'aquí a la carretera de Banyoles a Mieres. Cal esmentar que una mica abans de la carretera hem pogut veure, a ma dreta, una nova zona plena d'aigua que, qui sap si de qui uns anys serà un nou estanyol.

En aquest punt parem una estona per reagrupar a la gent i aprofitar per fer unes explicacions, entre elles la de poder veure a l'altra banda de la carretera, tot just davant nostre una zona arbrada totalment circular, en mig d'un camp, i que correspon a l'estanyol del camp d'en Benet, d'uns 10 m. de diàmetre, i que es va formar el juny de 1978 mentre, en Benet de Can Planaferrana, conreava els camps.

Seguint l'excursió, agafem la carretera en direcció Mieres i tot just travessar el Ritort prenem un trencant a la dreta, cap els camps de la Guàrdia. En primer lloc trobem l'estanyol petit de la Guàrdia, de poca fondària i d'inundació variable, el rodegem i en direcció nord-est seguint el marge d'uns camps arribem a una zona molt activa: a mà esquerra l'estanyol de la Guàrdia, que es va començar a formar el 28 de setembre de 1732, vigília de Sant Miquel, d'aigües molt blavoses, i d'on surt un gran caudal que va en direcció a la riera de Sant Miquel; a mà dreta, enmig del camp del Pla de la Guàrdia, primer veiem les restes del que havia estat un pou artificial i que actualment ha desaparegut engolit per la terra i una mica mes endavant una zona enfonsada plena d'aigua, tot just davant per davant d'una altra zona en la que ja fa anys s'hi va formar un estanyol: l'estanyol dels Camps del Pla de la Guàrdia. Deixant al sud l'estanyol o bullidors de la Guàrdia, travessem el rec i, seguint pel marge del camp, anem a buscar un pas per creuar la riera de Sant Miquel (en un punt que ja ha recollit les aigües del Ritort i del torrent de l'Arn), la travessem per unes pedres col·locades per la diada i prenem direcció a l'est, primer fins els bullidors del Prat d'en Teixidor i una mica mes endavant, a l'altra banda del riu, als bullidors del Prat de la Casica.

Per últim, i a punt d'acabar l'excursió, a tocar la carretera que porta al Collell, trobarem a una banda els bullidors de Santa Quitèria i tot just, abans de creuar el torrent de l'Arn, a l'altra banda de la carretera encara podrem veure una altra on hi brolla aigua, i que ara està submergida.

Cal afegir, que aquesta va ser una excursió excepcional, doncs a l'estar tots aquests estanyols en propietats privades es va tenir que demanar permís a tots els propietaris per tal de poder travessar les seves terres, una feina que hem d'agrair al nostre guia, en Josep Fort.